La Maladeta

El cap de setmana del 9 i 10 de juliol, un grup de manyacs i manyagues ens vam aventurar a fer la Maladeta. Aquest, de 3308 metres, és el 14è pic més alt dels Pirineus i comparteix una part de la seva ascensió amb l’Aneto.

Mentre el Saül, la Teresa i jo, ens relaxem pels voltants del refugi, l’Albert i el Pol fan una petita excursioneta per passar l’estona fins l’hora de sopar. Sopem i al acabar ens diuen que podem dormir al refugi. Millor, així no cal muntar i desmuntar la tenda, i demà podrem sortir més ràpid. Preparem la motxilla per demà. Grampons, piolet, arnés, corda, casco… Tot fent conya del pijama tèrmic del Saül i de la fauna que corre per l’habitació on estem, anem a dormir.

A les 5 sonen els despertadors. Al refugi ja preparen esmorzars. Hi ha molta gent llevada. La majoria faran l’Aneto. Una vegada esmorzats, carreguem trastos, i cap amunt. La motxilla pesa molt. Portem molt de fato. Comencem a caminar i anem resseguint el “barranco de la Maladeta”. Hi ha molta gent que camina i això provoca cues. El camí no para de pujar, cada vegada és més pedregós, i les pedres son cada vegada més grans. L’alçada, com ja be sent habitual, em comença a afectar. Mal de cap i debilitat. La pujada es fa molt dura. A l’alçada de “los Portillones” deixem a tota la gent que va a l’Aneto. De sobte s’acaba la pujada forta i ja es veu el glacial de la Maladeta, i el mateix pic. Devem estar a 2800 o 2900 metres i sembla que el tinguem a tocar.

Descansem una mica i comencem a remuntar per la glacera. Ens posem els grampons tot i que hi ha força neu, i el perill de relliscar per avall es quasi nul. Caminem fins arribar al “collado de la Rimaya”. En aquest punt veiem que la glacera encara aguanta be i no s’ha separat del coll. Tal com ens van dir al refugi, perfecte!! Arribats en aquest punt ens trobem davant del tram mes delicat. Es tracta de remuntar el tros que queda fins el coll. Es un pas estret, amb pedres soltes, amb trams de gel i neu, i una caiguda no gens bona. Una parella que baixa està tenint força dificultats. En canvi un grup de francesos que van davant nostre ho han pujat sense problemes. Nosaltres no serem menys i també remuntem, això si amb molt de compte. Un cop dalt del coll ja només queda resseguir-lo fins al cim. Ho hem aconseguit.

Des de dalt es veu el riu de gent que va i be de l’Aneto. Semblen formigues. Darrera nostre es veu la part francesa. Està tot tapat de núvols. Es graciós, aquí tenim sol i a França fa un dia gris. Els Pirineus fan de paret. Tombem una mica per dalt, però no ens hi estem gaire estona, ja que fa força fred. Mengem alguna cosa i baixem de seguida. Passem pel pas per on em pujat. De baixada encara s’ha d’anar amb més de compte. Traiem la corda per baixar el primer tram, desgrimpem una mica, i ens posem els grampons a l’últim tram ajudats del piolet. Ja hem fet el més difícil. Ara toca desfer el camí. Baixem força ràpid tota la glacera fins que s’acaba la neu. Aquí parem per dinar i recuperar forces. Continuem la marxa fins el refugi pel mig del pedregam. A mesura que perdem alçada hem començo a sentir millor. Coincidim amb els que venen de l’Aneto. Les cames es ressenten força en aquest tram. Ja al refugi recuperem tots els trastos, aclarim comptes, i emprenem el viatge fins a la Besurta per agafar el bus que ens portarà fins al cotxe.

Al final han estat 12 hores amb algunes parades. Tot i així son moltes hores, i el camí ha sigut molt dur. Ens canviem i emprenem el viatge cap a casa. Una altra fita aconseguida.