Només començar ja ens remullem per apaivagar la calor. Comencem a caminar i de seguida s’estreny. Les parets es van aixecant. Algun ressalt que altre ens deixen a la capçalera del primer ràpel de 5 metres, just passat el pont. L’aigua que baixa el fa més engrescat i agraït. Més passadissos estrets que ens obliguen a treure’ns la bossa. Arribem al Ràpel de 6 metres i seguidament el de 7, i que ens marquen el preludi dels foscos. Alguns ressalts més que baixem fent oposició i sortim dels foscos. La llum del migdia que es cola per les escletxes del sostre, fa que el barranc estigui preciós. Dos passadissos més d’estrets i arribem al final.
A la Teresa li ha agradat força, i la veritat es que amb l’aigua que baixa ens podem considerar afortunats. Ja només queda remuntar el Fornocal durant uns 20 minuts i de seguida ens plantem al cotxe. Ens canviem i agafem rumb al Camping Rio Vero, on passarem els pròxims 3 dies, per posar-nos còmodes. A la nit decidim anar a sopar a Alquezar. A la plaça del poble, tot sentint el Barça de fons com apallissa el Sevilla, i guanya la Supercopa, sopem tranquil•lament. 
Mentre esmorzem decidim que avui anirem a fer el Formiga. El Cisco l’havia fet fa unes setmanes i li va agradar força. Així doncs agafem l’imprescindible i posem rumb a Panzano. Un cop passada la població de Bastaràs, trobarem el pont que creua el riu Formiga. Passat el pont hi ha un pàrquing on deixarem el cotxe. Pels pèls, hi ha força gent i només queda un lloc.
Amablement ens deixen passar i fem el ràpel de 4 metres que ens porta a la llera del riu. Allí hi ha varis grups per entrar. Hi ha una mica de confusió amb dues empreses que volen posar ordre d’entrada. Després d’aclarir-ho, comencem el descens amb un petit tobogan de 3 metres. Després d’uns quants ressalts arribem al primer ràpel de 7 metres. A partir d’aquí ens trobem una zona d’estrets força divertida fins arribar al segon ràpel, també de 7 metres. Es pot fer com a tobogan de 5 metres, que es com ho farem nosaltres. Baixa la suficient aigua per disfrutar del descens. Seguidament be un petit sifó per sota una pedra. Més ressalts i tobogans fins arribar a un altre salt de 7 metres que nosaltres farem com un tobogan de 6. Algun tobogan més i un ràpel de 4 metres que desgrimparem, posen punt i final al descens. A la bassa final pots saltar varies vegades i des de diferents llocs. Allí dinem mentre s’assequen els neoprens, i tranquil•lament reprenem el camí de tornada. Descens de 2 hores molt maco, que tot i la gentada que hi havia, en cap moment vam haver d’esperar-nos.
Avui mirarem de fer un barranc que no sigui gaire llarg. A la tarda hem d’anar al poble de Aneto i millor no ajustar massa el temps. Al final decidim fer Los Oscuros del Balcez.
Preparem les motxilles i comencem a caminar per la pista degudament indicada. Hi ha un grup de francesos que han sortit fa 5 minuts. Pugem fins a un coll i que ens permet veure el riu Balcez. Ara el camí ja es de baixada i ens portarà fins a la llera del riu. Continuem caminant fins que ens trobem amb un caos de roques gegants. Aquí ens canviem i comencem el descens.
El riu s’estreny formant un passadís estret, d’uns 250 metres més o menys, per on només hi passa una persona, amb unes parets que amb prou feines serpentegen, de més de 30 metres d’alt. Es com si amb una destral gegant haguéssim fet un tall a la roca per deixar passar les aigües del riu Balcez. Ara entenem perquè esta considerant un dels descensos més macos de la Sierra de Guara. Fem fotos de totes maneres mentre disfrutem d’aquest espectacle de la naturalesa. En bona part del recorregut hem de nedar, ja que no toquem fons. El passadís s’acaba amb un ràpel de 5 metres, i seguidament veiem com s’obre el barranc. Ja només ens queda sortejar uns grans blocs de roca fins arribar a una zona de basses, anomenat el Tranco las Olas, on s’acaba el descens. Aquí dinem mentre s’assequen els neoprens. La gent es banya a les badines, on fins i tot hi ha algun saltet.
El camí de retorn al pàrking es de 35 minuts de pujada, seguint un caminet marcat que surt a mà dreta. Redéu quina suada. Arribem al cotxe i ens dirigim de seguida al càmping. Pleguem la tenda, ens dutxem i posem rumb al poble de Aneto. Allí ens esperen el Saül, el Pol i el Jordi Viña. Durant el viatge no puc deixar de pensar en el barranc que hem fet.
Ens aixequem a les 5:30 del matí. Esmorzem, repleguem les tendes, i 1 hora més tard comencem a caminar. Primer voregem l’estany de Llauset tot seguint el GR-11. Poc a poc es va aclarint i quant arribem al final del llac ja s’hi veu força. En aquest punt deixem el GR i avancem per la vall de Llauset tot seguint el riu Llauset. Fa força fresqueta i fins que no som a mitja pujada no ens comença a tocar el sol. Ens traiem una mica de roba i acabem de pujar l’últim tram fins el Coll de Llauset (2865 metres). Aquí descansem una estona i reposem forces, mentre observem el nostre objectiu.
Reprenem la marxa. Ara el camí ja es força dret i en molts passos s’ha de grimpar. En 3 horetes aconseguim el primer dels cims, el pic de Vallibierna (3067 metres). Després de fer-nos les fotos, disfrutem de les vistes, sobretot de l’Aneto que el tenim allà mateix.
Ja només queda pujar uns metres i assolim el segon objectiu, la Tuca de las Culebres (3062 metres). Fotos de rigor, i sense aturar-nos ens disposem a baixar. Crestejem una mica i agafem el camí de baixada, passant per Ibon Chelat (Estany gelat) i pels estanyets de Coma Arnau. Un mica més endavant empalmem amb el GR que ens portarà fins l’estany de Botornàs i la cabana que porta el mateix nom, i una mica més avall fins a la zona de les Fonts, lloc on hem deixat el GR al matí.
Ja només ens queda recórrer tot el llac de Llauset fins arribar als cotxes. En total 7 hores en que la baixada s’ha fet una mica pesada. Carreguem trastos, baixem tota la pista fins el poble de Aneto, i ens dirigim cap a Vilaller, on dinarem per celebrar l’aventura.
El matí es fred i el sol no treu el nas per sobre de la muntanya fins tocades les 10. Ens allotgem al càmping rio Ara, tocant al poble de Torla. Avui ens prendrem el dia de relax. Al vespre esperem l’arribada de la Marta i el David. Per no avorrir-nos i fer el gos tot el dia, i aprofitant que tenim la població de Broto a 5 minuts, decidim anar a fer la via ferrata del Sorrosal. És una via ferrata de dificultat baixa, però els llocs per on passa i les vistes que s’hi poden veure, fa que sigui una de les ferrates més maques que es poden fer.
Al pàrking de Broto ens preparem mentre veiem un grup de 15 o 20 Belgues que també la volen fer. Així que ens afanyem i recorrem els 5 minuts d’aproximació fins el començament. La ferrata comença a la base de la cascada del sorrosal. La cascada és el final del barranc del sorrosal que també es pot baixar. Pensant-nos que baixaria poca aigua i que els abocaments dels pobles de més amunt es notarien, vam decidir no fer-lo. La nostra sorpresa va ser que hi havia grups que l’estaven fent i ens van comentar que les olors no es notaven gens. Avui ja es una mica tard i no tenim ressenya. Potser diumenge ho provarem. Ja veurem.
Així doncs comencem la ferrata. Ens esperem un ratet a que un grup avanci una mica i així no ens haguem d’esperar. El primer tram es molt senzill i ens porta fins al costat mateix de la cascada. A partir d’aquí remuntem la cascada en un tram vertical d’uns 20 metres. A mitja paret entrem a la roca per un forat, i on seguirem un túnel que es com una mena de canal del barranc. Aquí anem fent oposició amb cames i braços per no mullar-nos els peus. Sort del frontal de la Teresa. No es veu ni un piju. El túnel s’acaba i sortim al mig del barranc, just a la capçalera de la cascada. Anem remuntant el barranc encaixonat per les seves parets. Canviem de cantó travessant un pont fet amb una biga de fusta. Mentrestant veiem passar un parell de grups que estan fent el barranc. Quina enveja. Remuntem una mica més i anem a para a una zona, al mig del barranc, on s’acaba el primer tram i més espectacular de la ferrata. Aquí hi ha unes basses on et pots banyar i descansar.
Nosaltres seguim a fer els altres dos trams, que ja abandonen el barranc, i on vas alternant zones de bosc i roca. Les vistes sobre Broto son esplèndides. Arribem al final de la ferrata en una zona boscosa, i que s’agraeix. Avui el sol apreta de valent. Agafem el camí, ben marcat, que en 20 minuts ens tornarà a Broto. Per celebrar-ho dinem al peu de la cascada, tot remullant-nos els peus.
Avui, amb la Marta i el David, havíem decidit d’anar a fer alguna excursioneta per la vall de d’Ordesa. Ells portaven una guia i un mapa. Mirant-nos les excursions ens animem a fer-ne una de suau amb previsió del que ens espera els pròxims dos dies. Així doncs ens apropem a l’estació d’autobusos i allí agafem el bus que en 20 minuts ens portarà a la Pradera de Ordesa. Durant el viatge ja s’entreveuen els primers paratges de la vall.
Comencem l’excursió retrocedint una mica de la Pradera fins a trobar un caminet que ens porta fins al barranc de Salarons. A partir d’aquí anem remuntant pel costat del barranc fins a introduir-nos de ple en El circo de Carriata. Els colors i les formes de les roques no et deixen indiferent. A la dreta el Tozal del Mallo que corona el circ. Sense arribar a dalt de tot, agafem el camí de la dreta que ens portarà a planejar per la Faja Luenga i Punta Gallinero. Des d’aquí es veu tota la Sierra de las Cutas i un tros de la Senda de los Cazadores. Al cap de 3 hores entrem al Circo de Cotatuero. Les vistes son de pel•lícula i la Cascada de Cotatuero es impressionant. He de reconèixer que tot el que m’havien explicat no era per menys, i la fama i la singularitat d’aquesta vall es més que merescuda.
Pel camí ens trobem un petita serp que dibuixa uns bonics colors al serpentejar, i que córrer a amagar-se. A la base de la cascada parem per dinar i descansar.
El dia a Torla s’ha aixecat ennuvolat, i els núvols més negres estan a sobre de la vall d’Ordesa. La Marta, el David, la Teresa i jo ens els mirem mentre esmorzem al càmping. Després d’esmorzar repleguem els trastos i anem cap al poble. Allí ens trobem el Josep Maria i la Bel, el Saül, el René i el Jordi Viña. De seguida arriben el Víctor, el José Angel i mon germà. Sembla que hi som tots.
Al arribar mengem una mica i quan estem llestos emprenem la marxa. Hem de recórrer tota la vall d’Ordesa, fins a la Cola de Caballo. Els primers passos del GR-11 ens porten a El Pilar, una estatueta plantada al mig del camí. A l’esquerra el circ de Cotuatero, amb la seva espectacular cascada. Més endavant, i sempre remuntant el Rio Arazas per la nostra dreta, trobem les diferents cascades d’aigua. Mentrestant per l’esquerra es pot observar el Bosque de las Hayas. Els miradors i les fotos sovintegen en aquest tram del camí. A les 2 hores arribem a les Gradas de Soaso. Aquí el camí es torna pla i deix de ser ombrívol. Mitja hora més tard arribem al final de la vall, a la famosa Cola de Caballo. Als peus de la cascada que porta el mateix nom, dinem una mica i reposem.
Continuem la marxa a través de les Clavijas de Soaso, un pas equipat que ens deix a l’alçada del començament de la cascada. La vista des d’aquí de la vall i de la Cola de Caballo es magnífica. A l’esquerra es pot veure tota la Sierra de las Cutas, amb la Senda de los Cazadores com serpenteja per la seva base. Ens reenganxem al GR i ja no el deixarem fins al refugi de Góriz, al qual hi arribarem tres quarts d’hora mes tard.
A les 6:45 donen el primer torn d’esmorzars. El Víctor, el José Angel i mon germà han demanat l’esmorzar a les 5:30. Ells tornaran a casa en cotxe avui mateix, així que han començat a caminar més aviat. El Jordi Viña i el René també s’hi han afegit.
Al cap d’una estona arribem al Lago Helado. Des d’aquí es veu un filet de gent que puja fins el cim, com si fossin formigues. Darrera nostre encara puja més gent. Descansem uns minuts i iniciem la pujada més complicada. Les primeres passes consisteixen en crestejar pel costat de la canal que encara aguanta la neu. Més amunt, a l’alçada de La Escupidera, el camí es torna difícil. Pedra solta amb terra fan que cada passa que dones sovint tiris mitja enrere. Per fi arribem a l’esplanada de dalt on ens toquen els primers rajos de sol del dia. Encara ens queda un tros, però no portarà més de 5 minuts. Aquí ens trobem a mon germà i la resta que han sortit més aviat. Fa tres quarts que han arribat, i ja tiren per avall. Ens fem la foto de tot el grup. Llàstima que no hagi pogut ser al cim. Des d’aquest punt es pot veure perfectament tota la vall de Pineta. Tenim als nostres peus el llac Marboré, el balcó de Pineta, els Astazu i el glacial del Monte Perdido.
Acabem de pujar el tros que ens queda i assolim el cim. Fita aconseguida. Ens trobem a 3350 metres. Les vistes son espectaculars i el dia tant clar que fa, hi ajuda. Ens fem les fotos de rigor i descasem una estona mentre disfrutem de l’espectacle. Ens ho hem ben guanyat.
Per fi arribem al refugi. Aquí ens esperen el Jordi Viña i el René. Aprofitem per dinar i descansar durant més o menys 1 horeta. Ja només ens queda desfer les passes d’ahir. Les Clavijas de Soaso, la Cascada de Cola de Caballo, las Gradas de Soaso, i així fins arribar a la Pradera de Ordesa. Les cames pesen força després de 12 hores de caminar, de pujar quasi 1200 metres i baixar-ne uns 2000.
Diumenge 29 d’agost